Quines són les fonts del dret? Aquí us expliquem

QUÈ SÓN LES FONTS DEL DRET? Són les maneres com neixen i es manifesten les normes jurídiques que ens obliguen a tots. A Espanya, el punt de partida és l’article 1.1 del Codi civil: les fonts de l’ordenament jurídic espanyol són la llei, el costum i els principis generals del dret. A aquesta llista s’hi afegeixen la jurisprudència, que complementa l’ordenament, i els tractats internacionals, que s’hi integren quan es publiquen oficialment. I tot plegat, sempre per sota de la Constitució.

I. LA CONSTITUCIÓ I LA JERARQUIA NORMATIVA

La Constitució de 1978 és la norma suprema: els ciutadans i els poders públics hi estan subjectes, igual que a la resta de l’ordenament jurídic (art. 9.1 CE), i la mateixa Constitució consagra el principi de legalitat, la jerarquia normativa, la publicitat de les normes i la seguretat jurídica (art. 9.3 CE). La conseqüència pràctica la recull l’article 1.2 del Codi civil: no són vàlides les disposicions que en contradiguin una altra de rang superior. Per això un reglament no pot anar contra una llei, ni una llei contra la Constitució.

II. LES FONTS DE L’ARTICLE 1 DEL CODI CIVIL

a) La llei. És la font principal. En sentit ampli inclou tota norma escrita dictada per l’òrgan competent: les lleis orgàniques i ordinàries de les Corts Generals, les normes del Govern amb rang de llei (decrets legislatius i decrets llei), les lleis dels parlaments autonòmics en el seu àmbit de competències i, per sota de totes, els reglaments. Perquè una llei obligui s’ha de publicar: llevat que disposi una altra cosa, entra en vigor als vint dies de la seva publicació completa al «Butlletí Oficial de l’Estat» (art. 2.1 CC).

b) El costum. És la norma que neix de la repetició d’una conducta en una comunitat amb la convicció que és obligatòria. Segons l’article 1.3 del Codi civil, només regeix en defecte de llei aplicable, sempre que no sigui contrari a la moral o a l’ordre públic i que resulti provat; qui l’al·lega n’ha de demostrar l’existència. Els usos jurídics que no siguin merament interpretatius d’una declaració de voluntat també tenen la consideració de costum.

c) Els principis generals del dret. S’apliquen en defecte de llei o costum, sense perjudici del seu caràcter informador de l’ordenament jurídic (art. 1.4 CC). És a dir, fan una doble funció: omplen les llacunes quan no hi ha cap norma aplicable i, alhora, inspiren i orienten la interpretació de totes les altres. Un exemple és la bona fe: l’article 7.1 del Codi civil exigeix que els drets s’exerceixin d’acord amb les seves exigències.

III. LES FONTS QUE COMPLEMENTEN EL SISTEMA

d) La jurisprudència. No crea normes com ho fa el legislador, però complementa l’ordenament jurídic amb la doctrina que, de manera reiterada, estableixi el Tribunal Suprem en interpretar i aplicar la llei, el costum i els principis generals del dret (art. 1.6 CC). Per això, quan el Suprem resol reiteradament en un mateix sentit, el seu criteri orienta la resta de jutjats i tribunals.

e) Els tractats internacionals i el dret de la Unió Europea. Els tractats internacionals vàlidament celebrats formen part de l’ordenament intern un cop publicats oficialment a Espanya (art. 96.1 CE); fins aleshores les seves normes no són d’aplicació directa (art. 1.5 CC). A més, la Constitució permet atribuir a organitzacions internacionals l’exercici de competències que se’n deriven (art. 93 CE), que és la via per la qual el dret de la Unió Europea forma part del nostre sistema.

f) La doctrina. Les opinions i els estudis dels juristes no són font del dret ni obliguen els tribunals, tot i que influeixen de manera notable en el legislador i en la manera com s’interpreten les normes.

Per tancar el sistema, els jutges i tribunals tenen el deure inexcusable de resoldre en tot cas els assumptes de què coneguin, ajustant-se al sistema de fonts establert (art. 1.7 CC). I per interpretar les normes, l’article 3.1 del Codi civil mana atendre el sentit propi de les seves paraules, en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius i la realitat social del temps en què s’han d’aplicar, atenent fonamentalment el seu esperit i la seva finalitat.

IV. LES FONTS DEL DRET CIVIL A CATALUNYA

La Constitució reserva a l’Estat la determinació de les fonts del dret, però amb respecte a les normes de dret foral o especial (art. 149.1.8a CE), i l’Estatut d’Autonomia atribueix a la Generalitat la determinació del sistema de fonts del dret civil de Catalunya (art. 129). En aplicació d’això, l’article 111-1 del Codi civil de Catalunya estableix que el dret civil català és constituït per les disposicions del mateix Codi, les altres lleis del Parlament en matèria de dret civil, els costums i els principis generals del dret propi, i que el costum només regeix en defecte de llei aplicable.

Aquest dret s’interpreta i s’integra d’acord amb els principis generals que l’informen i tenint en compte la tradició jurídica catalana, i cal tenir en compte la jurisprudència civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (art. 111-2 CCCat). A més, les seves disposicions s’apliquen amb preferència a qualssevol altres: el dret estatal només regeix com a supletori en la mesura que no s’hi oposi ni s’oposi als principis generals que l’informen (art. 111-5 CCCat). Per això, a Terrassa i a la resta de Catalunya, matèries com les successions, el règim econòmic del matrimoni o la propietat horitzontal es resolen en primer lloc amb el Codi civil de Catalunya.

Contacta amb nosaltres perquè estudiem el teu cas.

Assessoria Amela

Comprendre la jerarquia normativa és indispensable per a la defensa efectiva davant els tribunals. Et convidem a llegir la nostra guia sobre què és el dret i els seus principis fonamentals, o contactar amb els nostres advocats especialistes en dret civil a Terrassa per a qualsevol consulta contractual o processal.